Acción Senegal


ir a contenido

Menu Principal:


Quaderns de viatge

"QUADERNS DE VIATGE" és un espai obert a les sensacions i sentiments dels col·laboradors de l'Associació en els seus viatges a Senegal :

Viatge Novembre 2009


Tomás Kienast

Esta aventura no comienza en el viaje, sino mucho antes. La vida está colmada de causalidades (Y digo bien, causalidades y no casualidades), y es así que, de causalidad, conocí a Ana frente al edificio donde por causalidad ambos vivimos. Fue causalidad que en tiempos de desconfianza, me abrieran las puertas de su casa, para llamar al cerrajero (al olvidarme las llaves), y entre charla y charla conociera su pasión y entrega por el pueblo de Senegal. La causalidad quiso que de ahí en adelante nos cruzáramos mas seguido, y en cada conversación surgiera Senegal y la invitación de acompañarlos en uno de sus viajes. Esta invitación comenzó a germinar y crecer dentro de mi. Invitación cimentada sobre dudas y preguntas:"¿Para qué iría?", "¿Qué quiero de esta experiencia?", "¿Tiene sentido que vaya?", "¿Y por qué no?", "¿A qué espero?". (Cuántas dudas espesan el andar del hombre). Invitación que finalmente permitió brotar afirmaciones: "¡Animáte!", "¡Da el paso!", ¡No quieras saber el porqué.. Simplemente andá y dejate llevar!", "¡Decí: Si!", "¡Da el paso al frente!"

Los preparativos del viaje fueron intensos ya que no había que olvidarse de nada… cargar mis mejores sonrisas, empacar mi más constante predisposición, acomodar entre calcetines y camisetas alguna dosis de humildad, sencillez y respeto, y listo estaba la maleta… acompañada de 25 kilos de ropa de niños, medicinas, y juguetes… de lo relacionado al viaje, fueron Ana y Albert quienes se ocuparon de absolutamente todo. Realmente de todo. En sí, hicieron todo el viaje increíblemente sencillo con su capacidad, organización y fortaleza.

Del viaje en sí, podría compartir un montón de experiencias. ¡Muchísimas! Del extravío de maletas al llegar a Dakar (menos mal que Ana propuso distribuirlo todo entre todas las maletas… por si alguna se perdía), de las largas conversaciones con Ana, de las extensas con Albert, o del silencio compartido durante otros trayectos del viaje. De la experiencia gastronómica de Senegal, o la hospitalidad increíble de su gente. Podría dar testimonio de la belleza de sus paisajes, o de la nobleza de Bab, la alegría de Abdoulaye, la pasión de Ana, o el criterio de Albert. Aún más, podría detenerme a detallar todas las iniciativas de Acción Senegal: Los medicamentos entregados, las funciones de títeres para los niños, y los kilos de ropa y arroz para los más necesitados. De lo mucho que me divertía jugando con los niños, mientras los "adultos" interpretaban e inventariaban medicinas (qué fácil es la comunicación cuando se habla el idioma de las risas y la diversión). Pero de todas las posibilidades que se me presentan, quisiera aprovechar este espacio, y detenerme en una:
La simpleza con la que nace una buena acción. Cómo la combinación de una moneda, una fracción de tiempo, y un paso al frente, se convierten en un saco de arroz y una exclamación: "¡Detén el coche! ¡Vamos a esa casa!".

De pronto una cara se ilumina, una familia se sabe visible, en un mundo de invisibles, y el corazón de todos los testigos pega un brinco, se expande y se conmueve:
"¡Acabo de regresar del pueblo, de buscar sin éxito trabajo, y me preguntaba qué comeríamos esta noche!", "¡Gracias por haber parado y haberos acercado a mi casa, a pesar de las condiciones en que está! ¡Esto ya es recompensa suficiente para mí! ", "¡Gracias por regresar! ¡Mucha gente pasa, toma su foto, y nunca más regresa! ¡Ustedes regresaron y nos ayudaron!¡Es la primera foto que tengo de mí! ¡Que Dios los bendiga!", "¡Gracias Dios, porque nunca hubiera creído que unos tubab nos ayudarían!"

"¡Detén el coche!". Cuántas sonrisas y alivios provocó esa exclamación, y ese pequeño gesto… ese "Sí" y ese paso al frente… impagables y casi casi inmerecidos.

La simpleza con que nace una buena acción, crece, y escapa de nuestro control, como si nunca hubiera nacido de uno… de causalidad paramos a descansar y comer en Dialacoto… de causalidad supimos de un puesto sanitario y nos acercamos… de causalidad gran parte de los esfuerzos de Acción Senegal se centran hoy día en aquel poblado… simpleza en acción… nuevamente un "sí", y un paso al frente.

Esta aventura no comienza en el viaje, sino mucho antes.

Siempre tuve la sensación que mi camino algún día me llevaría al África, a ayudar donde pudiera y simplemente a acompañar donde no. Albert y Ana de algún modo, contribuyeron a alimentar esta certeza ofreciéndome una oportunidad hermosa y colmada de lecciones. La principal de ellas, enriquecedora, sencilla y cercana: Para ir y hacer… hay que ir y hacer. He aprendido de ellos, que el "Dar" no es una opción, sino un compromiso ineludible. Que incluso a veces duele y confunde. Que provoca tropiezos, miedos e incertidumbres… pero que el "Recibir" que provoca ese dar, es mucha mayor e incomparable recompensa.

Esta aventura comenzó mucho antes del viaje… y aún no ha terminado…




Viatge Abril 2010

Ermengol Peña

Quan l'Albert i L'Ana em van proposar fer aquestes línies, explicant la meva experiència a Senegal, vaig pensar...

Quina llàstima en la gent que es llegeixi aquest text pensant en que, aquí, podran trobar, i fer-se una idea, del que he viscut en aquest viatge. No sóc capaç, i us explico perquè.

Durant aquests últims mesos abans del viatge, l'Albert i l'Ana, han passat moltes hores explicant-me (amb la devoció, de qui els hagi sentit parlar sobre el tema, coneix) del que hem trobaria si els acompanyava. Tan del projecte que desenvolupa la ONG, com de la idiosincràsia de la societat senegalesa, i sobre tot, de les seves necessitats.
Després de totes aquestes xerrades, sumades a tota una vida d'inputs televisius sobre aquests països. T'acabes fent una imatge mental del que t'hi trobaràs... i t'hi mentalitzes.

Bé, doncs,... a partir del minut 1, tots aquests prejudicis (tant els bons com els dolents) van caient un darrera l'altre. A partir d'aquí, com podré transmetre-us el que he viscut, sentit, pensat a Senegal??? Crec que ni jo sóc capaç de explicar-vos-ho, ni vosaltres capaços d'entendre-ho (sense ànim d'ofendre)

Així que he pensat parlar-vos de les meves impressions, i sobre tot, situacions, que em van xocar a la consulta, i q mai abans m'havia plantejat, des de una perspectiva occidental.

Per a poder fer una mesura de les habilitats visuals d'una persona. Necessitem unes constants: Diferents mides d'optotips (lletres), un contrast en el fons també constant, una distància fixa, una habitació uniformement il·luminada,... ups,... primer problema, aquí no tenim electricitat o si en tenim hi ha talls de llum tres cops al dia. Com puc fer una mesura correcta si no tinc aquests mínims??... -Doncs obrim les finestres,no? Ok. i el dia que faci núvol? -Doncs ja pensarem un altra cosa. Així es com funciona Senegal, has d'anar solucionant els problemes tal i com van sorgint, no intentis anticipar-te a ells.

Així que regla numero 1 a Senegal: L'Horari,... el de les gallines. L'activitat comença quan surt el sol i s'acaba quan es pon. No vulguis tenir major noció del temps que aquesta. Si has de quedar amb algú li dius... ens veiem demà... però no intentis ser més precís. Allà és fa bona la dita de - Jo no faig tard, creo expectativa...

La sala d'espera, buff,... per quantes anècdotes va donar aquella habitació.

En aquells moments de caos total.... situacions surrealistes,.... les que vulguis. Inclús algunes gracioses, ja que ens feia desconnectar de la crua realitat, per un moment. Recordo una nena d'uns 12 anys, amb un infecció ocular increïble, li preguntem on són els seus pares, per a poder explicar'ls-hi el tractament a seguir, però havia vingut sola i vivia molt lluny del dispensari on estavam passant consulta i lògicament havia vingut a peu. Li preguntem si te algun familiar que visqui més aprop, i ens diu que sí, però no sap on viuen.
Però tot d'una, ens diuen q a la sala d'espera esta l'avi. Ok, que passi l'avi.
Fem passar a la consulta el seu avi, i li expliquem el tractament que ha de seguir la seva neta,... i quan ja els despediem... la nena ens diu: - Es que aquest senyor no és el meu avi... ¡¡¡¡¡I aquell home havia estat allà escoltant totes les nostres indicacions sense dir res!!!

Aquí si ens passem més de 10 min esperant, ja ens sembla una eternitat, comencem a preguntar a l' infermera,.... A Senegal és tot al contrari, hi havia gent que es va passar, ves a saber tu quantes hores esperant, i al final ni tan sols la vam poder arribar a visitar. Però ni van aixecar la veu, ni van montar un escandal. Molt per aprendre de la seva educació

Recordo el moment d'anar a dinar, amb la sala d'espera plena a vessar. I la gent, sense alterar-se deia que es quedava allà per a no perdre el torn,...

També recordo, quan vam passar consulta a tomboronkoto, un senyor molt gran, deuria tenir 70-80 anys, pràcticament sec, amb les estructures oculars molt deteriorades per diferents motius i unes cataractes molt desenvolupades, i que, fins i tot, l'any passat una ONG d'oftalmòlegs americans, li havien desaconsellat qualsevol operació pel seu risc.
Venia d'un poble a 7 o 8 km, amb el seu net. Caminant des de el dia anterior, per si jo li podia donar alguna solució. I nomes queda preguntar-te: -que hagués passat si aquest senyor visques a occident?si hagués sigut supervisat i tractat des de el principi de la seva malaltia? Se li podria haver donat una millor qualitat de vida en els últims anys de la seva vida? Segurament sí.

Però el més curiós de tot, es que, en aquestes situacions tant dramàtiques, es on aflora el millor de cadascú. Valors totalment perduts en la societat occidental, i que allà per sort, encara perduren. Com exemple d'això hem ve a la ment, la visita que vam fer a un poblat on una filla de la família era alvina, vam portar-li, ulleres de sol, gorres, roba de màniga llarga,..... el que podem considerar més bàsic per a evitar les cremades del sol,...
el pare de la família, gairebé plorant de la felicitat, ens donava les gracies, que en realitat, eren tan tan pobres que era l'únic que ens podia donar.
Ja marxàvem quan un veí d'aquesta família, ens atura, amb un pollastre viu entre les mans i ens el dóna en símbol de gratitud, segurament l'únic animal viu d'aquella segona família. Però tampoc li pots fer el lleig no agafant-lo, ho poden considerar com una desprisi cap a ells. Aquí és quan em pregunto quants de nosaltres sabem el nom dels nostres veïns de replà.

Per cert, el pollastre, que a Senegal es diuen "pollo bicicleta" va ser el dinar de tot el personal mèdic del dispensari de Dialacoto aquell dia, boníssim!! res comparat amb els pollastres inflats a hormones del creixement i tancats en una gavià tot la seva vida.

Voldria acabar esmentant una frase que hem va comentar l'Albert abans del viatge i que he comprovat que és totalment certa: "Africa mai deixa indiferent, o et crea un rebuig total o t'hi enamores". Jo ja he triat grup.






Viatge Abril 2010

Gerard Rodríguez

Seria molt difícil poder plasmar per escrit totes les sensacions viscudes en un viatge d'aquestes característiques. Bé, difícil no, més aviat és impossible.

En el meu cas personal, aquest ha sigut el meu primer viatge a Àfrica, i sóc de la opinió que és una terra que t'atrapa i et roba l'ànima. Al Senegal hi hem deixat alguna cosa més que els 400 quilos de material divers entregat, hi hem deixat una petita part de cada un de nosaltres.

El viatge ja va començar abans ni tan sols d'agafar l'avió, ja que era necessari fer una correcta distribució de tot el material que portàvem repartit en una dotzena de maletes: roba, medicaments, ulleres graduades, ninots i joguines diverses... Es pot dir, per tant, que la primera etapa en un viatge així és preparar la logística.

Ja al Senegal, on hi vam arribar ja entrada la nit, les primeres hores van ser una prolongació d'aquesta feina logística, agrupant el material segons les zones del país on havíem de portar-lo per tal de col.locar-ho a la furgoneta d'una manera que fos fàcilment localitzable en tot moment, cosa que agilitza molt la nostra tasca.

Una de les sensacions més notables que vaig constatar és que la vida allà va a un altre ritme. Tot és més pausat, no hi ha el tràfec al que estem tan acostumats a la nostra societat. Els minuts, les hores, els dies, sembla que passin més lentament, tens la sensació d'estar aprofitant molt més el temps.
És per això que contínuament, entre projecte i projecte, durant els molts i molts quilòmetres de desplaçaments, trobàvem temps per, diguem-ne, la improvització, buscant vil.les o poblats on poder repartir arròs, sabó o roba.

El projecte principal i més engrescador en aquest viatge era el dut a terme al dispensari de Dialacoto. És un poblat que agrupa una regió d'uns 15.000 habitants amb un dispensari mèdic on, tot i que hi ha un equip de gent molt treballadora, dinàmica i preocupada pel benestar de la població, no tenen els recursos necessaris.
L'arribada allà amb el cotxe de transport de malalts que hi entregàvem (i que prèviament aquell matí havíem estat rotulant) va ser espectacular: l'associació de dones del poblat ens havia preparat una càlida benvinguda, incloent-hi música, balls i parlaments d'algunes autoritats.

Vam fer entrega, també, dels medicaments i material quirúrgic, i vam procedir, durant 2 dies i mig, a passar consulta d'optometria amb totes aquelles persones que tinguessin problemes de visió. A totes elles, un cop determinada la graduació que necessitaven, se'ls feia entrega d'unes ulleres adecuades al seu cas.

Aquesta primera parada ja va ser un reflex del que vaig poder constatar durant tot el viatge: l'enorme gratitud que demostra tothom cap a qualsevol cosa que els donis o facis per ells.

Les hores de consulta van estar plenes d'anècdotes i històries, unes divertides, altres tristes i dures, però totes elles inoblidables...

Aquesta tasca d'atendre la gent amb problemes òptics es va repetir a Tomboronkoto, un altre poblat on vam estar uns dies més tard i on també hi vam portar medicaments.
La segona setmana de viatge va estar dedicada sobretot al "projecte arròs". Cada dia anàvem a comprar sacs de 50 kg d'arròs i paquets de sabó, i ens llençàvem a la carretera.
A mida que trobàvem poblats rurals que semblés que tenien necessitats, ens hi aturàvem i parlàvem amb la gent per conèixer millor la seva situació. Hi deixàvem també roba, sobretot pels nens, als qui també regàlavem globus, caramels...

Eren dies de recórrer grans distàncies i passar molta calor, però que t'omplien de satisfacció al veure el somriure dels nens, les cares de felicitat dels adults i el fet de poder pensar que, si més no per unes setmanes, a aquelles famílies els havíem fet la vida una mica menys difícil i dura.

Em va sobtar el fet que, quan anàvem a qualsevol d'aquests poblats de les zones rurals, se'ns rebia amb els braços ben oberts, tot i que encara no sabien ni qui érem ni què hi anàvem a fer. El poc que poguessin tenir ens ho oferien sense dubtar-ho.

Quan vius aquests moments és fàcil comprendre perque diuen que el Senegal és el país de la Teranga (acollida).

En resum, tot el que puc dir és que aquest viatge ha sigut una experiència inoblidable i que, sens dubte, espero repetir...





Viatge Novembre 2010

Didac Jerez


Tot va comença ara farà 2 anys….el 2008 amb la Nuri (la meva parella en aquell moment) vam decidir marxar de vacances a Gambia i Senegal, ens feia respecte, però teníem ganes de provar el continent africà.
Vam estar-hi 20 dies aproximadament…i si haguessim de resumir el viatge en una sola frase…possiblement aquesta seria " Hi tornarem segur,….pero no com a turistes", van ser moltes emocions noves, una cultura molt diferent, una vida diaria indescriptible,….però tot vist des del cel, des de la realitat turística, en dues paraules….des de la realitat NO africana….

El millor record d'aquest viatge amb molta diferència és sens dubte un partit de futbol que vam organitzar amb gairebé tots els nens d'un poblet gambià anomenat Kanilai, la nostra pilota era de plàstic….vam començar a passejar pel poble…i se'ns van començar "acoplar" nens….al cap de 10 minuts potser teniem al voltant de 60 nens i nenes de moltes edat des de 3 anyets fins a 11-12 aproximadament….vam pensar que podriem muntar-lo i dit i fet….els pares sortien fora de casa a donarnos els nadons pq estessin amb tots nosaltres, i ens vam dirigir tots cap al camp de futbol, a l'arribar-hi estava ocupat per uns nens més grans, i no ens van deixar jugar…ens vam dirigir cap a un altre teòric camp de futbol…era una esplanada plena d'herbes, pedres, troncs, bardissa,…i fins i tot algun q altre xai… si si…xai… : i obviament….porteries no n'hi havia…vaig buscar dos parells de troncs més o menys grossos….i els vaig clavar a cada punta de camp… Vam fer creure als nens que jo era un jugador important a Espanya i la veritat es q feien bastant de cas, a partir d'aquí vam començar a fer els equips, hi havia tants nens i nenes que potser cada equip estava format per 30 nens… els vam separar més o menys, i va començar el partit, nosaltres erem 4 Tubabs, 2 noies de Albacete, la Nuri i jo, que feia de jugador-arbitre….tots corrents darrera una pilota, vam estar jugant una bona estona, cert que els més grans potser abusaven però tots tenien un somriure d'orella a orella….q se'ns dubte és el més gratificant….tinc gravat que en un moment de partit tots corriem amunt i avall, mentre els nens seguien jugant…em vaig trobar tres nenetes posades al mig del camp….jugant amb la sorra del terra…obviament…alguna pilotada van rebre…i la Nuri va apareixer per separar-les….va ser un moment inoblidable….millor dit…va ser…el moment.

Des de llavors sempre he tingut l'espineta clavada de fer un viatge i el passat novembre me la vaig poder treure, ha estat un 2010 diferent….moments bons, moments complicats, moments diferents, però quan vaig adonar-me que en Gerard hi havia anat, de seguida li vaig preguntar que havia de fer per poder anar-hi, em va comentar que era una ONG petitona portada pel seu pare i l'Any, però quan vaig assabentar-me'n de seguida vaig demanar-los-hi si els podria acompanyar al seu proper viatge, inicialment no tenien dates exactes, però un cop les van tenir tot va venir rodat….era una motivació personal, i entre sopars, jornades benefiques, i recollida de roba….va arribar el desitjat 5 de novembre, un divendres….maleta feta, maleta de roba feta, cap a Barcelona a dormir…allà ja m'esperaven l'Any i l'Albert, amb un somriure d'orella a orella….doncs m'havien anat explicant coses, ensenyat fotos, consells, anècdotes,….feiem l'últim sopar a terres catalanes, a dormir d'hora i l'endemà cap a l'aeroport, tot va sortir rodat….cap problema a l'embarcament gràcies als contactes de l'Any, anàvem carregats amb 16 maletes de 23 kg cadascuna, plenes de medicaments, roba per a nens, la nostra roba, algun peluix, papers, diners, i sobretot sobretot….ganes i ilusió al màxim.
Vam arribar a l'aeroport de Dakar, allà les maletes van aparèixer totes i vam passar pels controls sense problemes, en Pape, en Mamadou i l'Ibrahim ja ens esperàven, cues, estress, tothom intentant fer negoci, però l'experiència dels nostres "jefes" ho posava tot més fàcil, tot eren consells i bones paraules per tal que tot sortís rodat ja que anavem amb el cronòmetre posat per arribar a l'hotel per sopar alguna cosa.
Carreguem els 2 cotxes, una furgoneta de 9 places i un turisme, i sortim direcció el Llac Rosa, on teniem l'hotel….i comença l'experiència…
Erem 6 participants a part dels nostres amics senegalesos, i exceptuant la presidenta, el tresorer i jo, la resta de companys eren "novatos" en aquest meravellós país, tot i que jo era com si ho fos ja que era un viatge, si més no, diferent.
L'endemà al matí vam començar la ruta, anàvem tant carregats que ens era impossible pràcticament carregar gaire res, però tot i això durant els primers dies vam acabar repartint sacs comprant-los de 2 en 2.

Senegal és un país on la paraula temps no existeix, mai pots dir "Quedem a les 11h", és pràcticament un delicte, ja que sempre pot aparèixer el sr. Murphy i carregar-se els plans que tenies fets, un control policial, una punxada de roda, una caravana inesperada, unes obres improvitzades, un sot gegant a la carretera,….entre d'altres…
Les aturades….ho feiem una mica a ull, l'experiència de l'Any i el saber fer de l'Albert, juntament amb la desgràcia que l'època de pluges s'havia carregat moltes collites, feia que qualsevol parada fos especial, diferent, això sí, tota, absolutament tota la gent ens obria les portes de casa seva, ens donava el poc que tenien, fins i tot, alguna família la qual no tenia res per oferir-nos, ens agafaven de les mans, i ens resaven desitjant-nos el bo i millor per a cadascun de nosaltres, un moment impactant, no enteniem practicament res, ja que parlaven amb wollof, o mandinga, o fulah, i tot i que en Mamadou ens traduia tot el que podia, la benevolença que desprenien les seves paraules era màgica, era un despreniment d'alegria, i mira que tan sols els "treiem d'un apuro" parlant clar, però estaven més que agraïts, els petits amb el seu "cadeaux", les dones de les famílies contentíssimes pel sabó i la roba per als nens, i els pares de família invitant-nos sempre a tornar pel que ens pogués fer falta…

Després de recol.locar tot l'equipatge separant que anava a cada lloc, entre medicines i classes de roba, vam despedir-nos de l'Ibrahim que se'n tornava, i ens vam quedar amb la furgoneta carregats fins a dalt encara. Al quart dia vam marxar direcció Dialacoto, personalment per a mi, el moment del viatge, l'associació està com agermanada amb aquest poble, i la gent del poble ens esperava, quan vam arribar el poble es va, sento l'expressió no n'he trobat una de millor, "tornar boig", va ser increible, al.lucinant, cada cop que hi penso se'm posa la pell de gallina, una sensació d'alegria desfermada, exceptuant l'Anna i l'Albert no ens coneixien, però era igual, tothom estava feliç de veure'ns arribar, va ser tal l'emoció que no vaig poder aguantar-me, i si, vaig plorar d'alegria, amb un nus a la gola que cada cop que em saludava algú no em deixava empassar la saliva, feia molt de temps que no veia una cosa així, i només per aquest moment TOT absolutament TOT el viatge ha valgut més que la pena, i sé que algun dia hi tornaré, no sé quan, però ho faré.
Podria allargar-me explicant tot de coses de la resta del viatge, vam passar consulta uns dies a Dialacoto, i a Tomboronkoto, amb molts problemes de nens amb malària, maldecaps, depressions, i seguiriem, vam repartir més de 2000 kg d'arròs, jo en volia més, però tampoc podiem forçar i fer anar malament l'expedició, pastilles de sabó, vam acabar les tropecientas bosses de roba que portàvem, i tot i que saps que ells són feliços ni que sigui temporalment, et queda aquella sensació que mai ni hauria prou, però te'n tornes aquí i veus la gran sort que hem tingut a néixer aquí, o potser no, potser la sort hauria estat haver nascut allà, per què allà, sense tenir res són feliços, i tenen uns valors com la família, el treball i l'esforç per tirar endavant, que aquí a vegades ens queixem….perquè no tenim cobertura al mòbil, o perquè avui no puc anar a dinar fora….estic content, he après molt en aquest viatge i tan sols puc dir…GRÀCIES!

La resta de detalls, turístics, Tabasque, parades puntuals, escola, nens albins, ja us les comentarem amb fotos, videos, o xerrant un dia amb calma, i sino teniu a l'Any i a l'Albert que són dos malalts de Senegal que tenen un cor tant gran que possiblement els hi cabria tot Senegal i part de Gambia, que estaran encantats de respondre qualsevol pregunta¸i veure amb l'humilitat que ho fan, ells no ho saben, però si cadascú de nosaltres colaborés una milèsima part del que fan ells….tot seria més senzill, i no sabríeu la quantitat de somriures que aconseguiríem robar als nens, que en aquest cas, possiblement siguin el motiu més recomfortant per seguir endavant.




versión 28/07/2011 | albert@accionsenegal.org

Regresar a contenido | Regresar al menu principal